Blog

Mil gràcies als Tonis de Taradell

Acabem de tancar un cap de setmana genial, que m’he passat en bona part a Taradell, on celebraven la tradicional Festa dels Tonis. Això de fer d’abanderat ja feia bona pinta de bon començament, però un cop hi vaig ser, amb la capa, el barret i la bandera, enfilat dalt del cavall i acompanyat dels dos cordoners... Vaja, que vaig viure una experiència emocionant i molt difícil de descriure amb paraules. Estic molt agraït als organitzadors, a la Comissió dels Tonis,per donar-me aquesta oportunitat. Estan fent una feina impressionant. Es mereixen de tros el reconeixement de festa d’interès nacional que han rebut i tots els reconeixements que els puguin arribar en un futur. La festa brilla per ella mateixa. Ahir, per cert, no hi faltava ni l’autèntic avi del Barça desfilant en un carro de la Penya Barcelonista de Taradell.

Abanderat als Tonis de Taradell

Aquest cap de setmana se m’ha girat feina. Però una feina d’aquelles de bon fer, i que a més em fa molta il·lusió. Resulta que la comissió de Tonis de Taradell m’ha demanat que sigui l’abanderat de la festa d’aquest any. I evidentment, he acceptat la responsabilitat amb molt d’orgull pel fet que hagin pensat en mi. O sigui que tant aquest dissabte com diumenge, em podreu trobar a Taradell. Dissabte, al vespre, per rebre la bandera de Sant Antoni Abat a Can Costa i Font, i diumenge, al matí, pels carrers del poble, obrint el passant acompanyat dels cordoners, per fer els Tres Tombs i rebre la benedicció. I no només hi seré jo, no us penseu pas. Hi haurà desenes de carruatges i eines del camp, a més de cavalleries , bandes musicals i grups de bastoners, esbarts dansaires i grallers. Tota una festa, vaja, que us recomano que no us perdeu.

Programa dels Tonis de Taradell

A classe, amb els futurs xefs

Hi ha un lloc on m’encanta anar i on, per sort, de tant en tant em conviden. Em refereixo al CETT, l’escola universitària d’hostaleria i turisme vinculada a la Universitat de Barcelona. Dimecres de la setmana passada hi vaig tornar per impartir una classe davant una bona colla d’estudiants. Em va acompanyar en Maties, i tant ell com jo vam dedicar tota la nostra atenció a aquests futurs xefs, que es preparen dia rere dia a les cuines i aules del centre. Estan aprenent però, no us enganyeu, que al mateix temps tenen molt a dir i molt a ensenyar-nos als que fa segles que vam deixar l’escola. De fet, dedicar-se a la cuina vol dir aprendre dia rere dia, no deixar mai de tenir curiositat per adquirir nous coneixements i per aprendre de tothom, dels grans xefs però també dels que comencen. Qualsevol persona amb inquietud ens pot ensenyar alguna cosa, i és per això que hem d’anar d’un fogó a l’altre sempre amb els ulls ben oberts. Per a ells la nostra visita va ser, així ho espero, una experiència pedagògica. Però no dubteu que, per a nosaltres, també ho va ser.

Visita el web del CETT

I si tornéssim a Harvard?

Fins ahir em creia aquella dita que diu “el que és bo s’acaba”. Però ara em sembla que no és veritat. Jo que em pensava que l’experiència de Harvard ja havia quedat enrere, i resulta que el Science Center m’han fet una petició. Volen que hi torni al desembre per fer de jurat i entregar els premis als projectes dels alumnes que han participat al curs Science&Cooking. Ara, que no sé si volen que torni perquè realment els va agradar la meva conferència o perquè m’han penjat l’etiqueta de Party Chef. Mireu que he indagat, però encara no he descobert a qui se li va acudir posar-me aquest sobrenom. O potser volen tornar-me a veure perquè tenen ganes de menjar més crispetes de nitrogen líquid de les que vaig fer a petició dels alumnes a la Chef Hour? Sigui com sigui, les últimes hores no he parat de rebre correus electrònics dels organitzadors del curs i dels propis estudiants, contents d’haver compartit un parell de dies amb nosaltres. Com em puc negar al que em demanen? Amb el bon record que me n’emporto, tornaria a Harvard totes les vegades que fes falta.

Fins sempre, Harvard

La meva experiència com a professor de la Universitat de Harvard ha arribat al final. Ha estat breu però intensa, enriquidora i inoblidable. Ahir vaig superar el repte d’explicar el que sé davant una classe de 300 estudiants d’un dels centres més prestigiosos del món, i de sotmetre’m a les preguntes d’un petit grup de vuit alumnes que em van fer improvisar de valent amb el nitrogen líquid. Ens ho vam passar genial. Amb en David Weitz, el científic que em va acompanyar a la classe explicant els processos de les receptes que jo anava fent, ens vam entendre de meravella. Ha estat un plaer treballar amb ell, com també ho ha estat comptar amb el suport de la Christina Andujar, una de les organitzadores del curs, i Anna Laromaine, que no ens ha desemparat, ensenyant-nos el campus (un campus farcit d’esquirols, per cert), fent que aquesta experiència fos inoblidable, facilitant sempre les coses i traduint el que feia falta. I dic traduint perquè se n’ha fet un tip, l’Anna. Encara que jo ja els ho repeteixo, que el problema no és que no domini l’anglès. El problema és saber tants idiomes: català, castellà, francès... i ara anglès. Tot i que tinc la sensació que aquests arguments no acaben de convèncer ningú... Ara comença el camí de tornada a casa. Però encara ens esperen dos dies intensos a Nova York on, com a bons amants de la gastronomia, ens hem fixat com a objectiu tastar les delícies d’uns quants reis dels fogons.

Galeria d'imatges de la visita a Harvard, al Flickr d'en Nandu