Blog

Abanderat als Tonis de Taradell

Aquest cap de setmana se m’ha girat feina. Però una feina d’aquelles de bon fer, i que a més em fa molta il·lusió. Resulta que la comissió de Tonis de Taradell m’ha demanat que sigui l’abanderat de la festa d’aquest any. I evidentment, he acceptat la responsabilitat amb molt d’orgull pel fet que hagin pensat en mi. O sigui que tant aquest dissabte com diumenge, em podreu trobar a Taradell. Dissabte, al vespre, per rebre la bandera de Sant Antoni Abat a Can Costa i Font, i diumenge, al matí, pels carrers del poble, obrint el passant acompanyat dels cordoners, per fer els Tres Tombs i rebre la benedicció. I no només hi seré jo, no us penseu pas. Hi haurà desenes de carruatges i eines del camp, a més de cavalleries , bandes musicals i grups de bastoners, esbarts dansaires i grallers. Tota una festa, vaja, que us recomano que no us perdeu.

Programa dels Tonis de Taradell

A classe, amb els futurs xefs

Hi ha un lloc on m’encanta anar i on, per sort, de tant en tant em conviden. Em refereixo al CETT, l’escola universitària d’hostaleria i turisme vinculada a la Universitat de Barcelona. Dimecres de la setmana passada hi vaig tornar per impartir una classe davant una bona colla d’estudiants. Em va acompanyar en Maties, i tant ell com jo vam dedicar tota la nostra atenció a aquests futurs xefs, que es preparen dia rere dia a les cuines i aules del centre. Estan aprenent però, no us enganyeu, que al mateix temps tenen molt a dir i molt a ensenyar-nos als que fa segles que vam deixar l’escola. De fet, dedicar-se a la cuina vol dir aprendre dia rere dia, no deixar mai de tenir curiositat per adquirir nous coneixements i per aprendre de tothom, dels grans xefs però també dels que comencen. Qualsevol persona amb inquietud ens pot ensenyar alguna cosa, i és per això que hem d’anar d’un fogó a l’altre sempre amb els ulls ben oberts. Per a ells la nostra visita va ser, així ho espero, una experiència pedagògica. Però no dubteu que, per a nosaltres, també ho va ser.

Visita el web del CETT

I si tornéssim a Harvard?

Fins ahir em creia aquella dita que diu “el que és bo s’acaba”. Però ara em sembla que no és veritat. Jo que em pensava que l’experiència de Harvard ja havia quedat enrere, i resulta que el Science Center m’han fet una petició. Volen que hi torni al desembre per fer de jurat i entregar els premis als projectes dels alumnes que han participat al curs Science&Cooking. Ara, que no sé si volen que torni perquè realment els va agradar la meva conferència o perquè m’han penjat l’etiqueta de Party Chef. Mireu que he indagat, però encara no he descobert a qui se li va acudir posar-me aquest sobrenom. O potser volen tornar-me a veure perquè tenen ganes de menjar més crispetes de nitrogen líquid de les que vaig fer a petició dels alumnes a la Chef Hour? Sigui com sigui, les últimes hores no he parat de rebre correus electrònics dels organitzadors del curs i dels propis estudiants, contents d’haver compartit un parell de dies amb nosaltres. Com em puc negar al que em demanen? Amb el bon record que me n’emporto, tornaria a Harvard totes les vegades que fes falta.

Fins sempre, Harvard

La meva experiència com a professor de la Universitat de Harvard ha arribat al final. Ha estat breu però intensa, enriquidora i inoblidable. Ahir vaig superar el repte d’explicar el que sé davant una classe de 300 estudiants d’un dels centres més prestigiosos del món, i de sotmetre’m a les preguntes d’un petit grup de vuit alumnes que em van fer improvisar de valent amb el nitrogen líquid. Ens ho vam passar genial. Amb en David Weitz, el científic que em va acompanyar a la classe explicant els processos de les receptes que jo anava fent, ens vam entendre de meravella. Ha estat un plaer treballar amb ell, com també ho ha estat comptar amb el suport de la Christina Andujar, una de les organitzadores del curs, i Anna Laromaine, que no ens ha desemparat, ensenyant-nos el campus (un campus farcit d’esquirols, per cert), fent que aquesta experiència fos inoblidable, facilitant sempre les coses i traduint el que feia falta. I dic traduint perquè se n’ha fet un tip, l’Anna. Encara que jo ja els ho repeteixo, que el problema no és que no domini l’anglès. El problema és saber tants idiomes: català, castellà, francès... i ara anglès. Tot i que tinc la sensació que aquests arguments no acaben de convèncer ningú... Ara comença el camí de tornada a casa. Però encara ens esperen dos dies intensos a Nova York on, com a bons amants de la gastronomia, ens hem fixat com a objectiu tastar les delícies d’uns quants reis dels fogons.

Galeria d'imatges de la visita a Harvard, al Flickr d'en Nandu

Primera conferència superada

Tant de temps esperant aquest moment, i finalment ja ha passat: la primera conferència a Harvard ja està feta i jo diria que ha anat molt bé. El públic s’ha entregat, i em sembla que s’ho ha passat bé i ha après amb la ponència. També han rigut, per exemple quan els he explicat les creences sense fonament sobre l’allioli, com que es talla si la dona que el fa té la regla o si es barreja sempre en el mateix sentit, i quan els he dit que fer cinc litres d’allioli és millor que anar al gimnàs. S’ho poden agafar en conya, però si ho proven ja s’adonaran que és un bon exercici per cremar calories... El meu anglès pagerol ha estat un repte, i sort n’he tingut de la intèrpret que m’ha anat traduint en tot moment. Jo, però, fent gala de les meves classes amb la Beth, he fet servir totes les paraules que sabia: salt, pepper, egg, oil... i unes quantes més. El dia ha estat molt intens, i després del viatge i amb el jet-lag encara present, hem acabat rebentats. Hem menjat en un restaurant taiwanès on ens han donat pollastre amb ginseng i un peix molt bo però tan picant que, dit en anglès d’estar per casa, els lips burn. I m’ha sabut molt greu pels altres comensals quan, a la sobretaula, m’he quedat adormit com un nen. Costa que se’m descarreguin les piles, però aquests americans ho han ben aconseguit. Ara, amb les bateries carregades de nou, afrontem la segona jornada a Harvard.