Blog

I si tornéssim a Harvard?

Fins ahir em creia aquella dita que diu “el que és bo s’acaba”. Però ara em sembla que no és veritat. Jo que em pensava que l’experiència de Harvard ja havia quedat enrere, i resulta que el Science Center m’han fet una petició. Volen que hi torni al desembre per fer de jurat i entregar els premis als projectes dels alumnes que han participat al curs Science&Cooking. Ara, que no sé si volen que torni perquè realment els va agradar la meva conferència o perquè m’han penjat l’etiqueta de Party Chef. Mireu que he indagat, però encara no he descobert a qui se li va acudir posar-me aquest sobrenom. O potser volen tornar-me a veure perquè tenen ganes de menjar més crispetes de nitrogen líquid de les que vaig fer a petició dels alumnes a la Chef Hour? Sigui com sigui, les últimes hores no he parat de rebre correus electrònics dels organitzadors del curs i dels propis estudiants, contents d’haver compartit un parell de dies amb nosaltres. Com em puc negar al que em demanen? Amb el bon record que me n’emporto, tornaria a Harvard totes les vegades que fes falta.

Fins sempre, Harvard

La meva experiència com a professor de la Universitat de Harvard ha arribat al final. Ha estat breu però intensa, enriquidora i inoblidable. Ahir vaig superar el repte d’explicar el que sé davant una classe de 300 estudiants d’un dels centres més prestigiosos del món, i de sotmetre’m a les preguntes d’un petit grup de vuit alumnes que em van fer improvisar de valent amb el nitrogen líquid. Ens ho vam passar genial. Amb en David Weitz, el científic que em va acompanyar a la classe explicant els processos de les receptes que jo anava fent, ens vam entendre de meravella. Ha estat un plaer treballar amb ell, com també ho ha estat comptar amb el suport de la Christina Andujar, una de les organitzadores del curs, i Anna Laromaine, que no ens ha desemparat, ensenyant-nos el campus (un campus farcit d’esquirols, per cert), fent que aquesta experiència fos inoblidable, facilitant sempre les coses i traduint el que feia falta. I dic traduint perquè se n’ha fet un tip, l’Anna. Encara que jo ja els ho repeteixo, que el problema no és que no domini l’anglès. El problema és saber tants idiomes: català, castellà, francès... i ara anglès. Tot i que tinc la sensació que aquests arguments no acaben de convèncer ningú... Ara comença el camí de tornada a casa. Però encara ens esperen dos dies intensos a Nova York on, com a bons amants de la gastronomia, ens hem fixat com a objectiu tastar les delícies d’uns quants reis dels fogons.

Galeria d'imatges de la visita a Harvard, al Flickr d'en Nandu

Primera conferència superada

Tant de temps esperant aquest moment, i finalment ja ha passat: la primera conferència a Harvard ja està feta i jo diria que ha anat molt bé. El públic s’ha entregat, i em sembla que s’ho ha passat bé i ha après amb la ponència. També han rigut, per exemple quan els he explicat les creences sense fonament sobre l’allioli, com que es talla si la dona que el fa té la regla o si es barreja sempre en el mateix sentit, i quan els he dit que fer cinc litres d’allioli és millor que anar al gimnàs. S’ho poden agafar en conya, però si ho proven ja s’adonaran que és un bon exercici per cremar calories... El meu anglès pagerol ha estat un repte, i sort n’he tingut de la intèrpret que m’ha anat traduint en tot moment. Jo, però, fent gala de les meves classes amb la Beth, he fet servir totes les paraules que sabia: salt, pepper, egg, oil... i unes quantes més. El dia ha estat molt intens, i després del viatge i amb el jet-lag encara present, hem acabat rebentats. Hem menjat en un restaurant taiwanès on ens han donat pollastre amb ginseng i un peix molt bo però tan picant que, dit en anglès d’estar per casa, els lips burn. I m’ha sabut molt greu pels altres comensals quan, a la sobretaula, m’he quedat adormit com un nen. Costa que se’m descarreguin les piles, però aquests americans ho han ben aconseguit. Ara, amb les bateries carregades de nou, afrontem la segona jornada a Harvard.

Jugant a golf solidari

Què passa quan treus una vintena de cuiners de les seves cuines i els ajuntes tots en un camp de golf? Doncs que la qualitat esportiva no està en absolut garantida, però els acudits, les bromes i les ganes de riure flueixen per si sols. És exactament el que va passar dilluns al club de golf de la Moraleja, a Madrid, on ens van convidar a disputar el segon torneig solidari Chefs&Golf Copa Maserati. L’objectiu era recaptar fons per la fundació CODEPSA, que es destinaran als desplaçats de la República Democràtica del Congo i concretament a un projecte molt necessari d’atenció a 1.261 persones de la ciutat de Goma, la majoria dones i nens. El motiu s’ho valia, és a dir que ens vam arremangar i vam provar, amb més o menys èxit, de fer entrar les boles als respectius forats. Per sort, i com és habitual en aquestes trobades, el resultat d’aquest torneig putting-green era el menys important. El que comptava era reunir-nos i fer caliu pel sopar servit per Jesús Santos del Goizeko i la subhasta solidària, en què es van adjudicar sopars als restaurants de tots els cuiners participants entre d’altres lots. Al final es van recaptar més de 20.000 euros pel país africà: tot un èxit. I ja us confesso que el torneig no el vaig pas guanyar jo.

Llegeix la notícia al web de la fundació CODESPA
Llegeix la notícia a 7 caníbales

Pescant tonyina vermella a Barbate

Dimarts passat vaig ser a Barbate, a la costa de Cadis, en una expedició conjunta amb una cinquantena de cuiners més. Ens va convidar l’Ángel León, del restaurant Aponiente del Puerto de Santa María, que feia mesos que organitzava aquesta trobada amb l’ajuda i col•laboració de l’ajuntament d’aquesta població de costa i d’altres professionals gastronòmics i pesquers de la zona, que s’hi han bolcat amb una amabilitat i generositat impressionants. I l’objectiu era embarcar-nos en vaixell per conèixer en primera persona els secrets de l’almadraba, un mil•lenari art de pesca de la tonyina vermella que encara es fa servir a Barbate. Per sort el temps ens va acompanyar, i vam poder presenciar en directe el que ells anomenen la levantá, el moment clau del procés de pesca en què s’alcen les xarxes i es duu a terme una lluita gairebé cos a cos entre l’home i la tonyina. Espectacular. I després, és clar, la resta del procés, com l’obertura de l’animal i, evidentment, l’art de cuinar-lo de mil maneres diferents. Vam degustar tradició i cultura. I en José Melero, el propietari del restaurant El Campero, ens va demostrar que la tonyina té milers de possibilitats. Vam menjar ventresca a l’estil japonès, tonyina encebada típicament gaditana, llom en tataki, tonyina adobada i fins i tot piruletes d’ous carregades de semen. Increïble i per llepar-se els dits.

Llegeix la notícia a El Pais