Blog

El Dakar entre cella i cella

Els que em coneixeu sabeu que, a més de la cuina, hi ha una altra cosa que també em torna boig: les motos. Durant la meva joventut vaig competir amb èxit. I encara que les lesions em vam apartar del primer nivell i la cuina s’ha convertit en la meva dedicació principal, les motos han seguit sent una fidel companyia en els meus moments d’oci.
  
No puc evitar sentir el que sento quan pujo a una moto i dono gas a tot drap. És adrenalina pura, no sé com dir-ho. M’expresso millor amb la cuina i els sabors que amb les paraules, però segur que m’enteneu quan us dic que com amant de les motos, anar al Dakar per mi seria una de les experiències més especials de la meva vida.

Fa temps que parlo amb gent que hi ha anat i gent que voldria anar-hi, i tots han coincidit en que és una autèntica passada. Així que agafo el repte: el 2017, veureu en Nandu a la línia de sortida!

I ho faig per mi i per tots aquells que somnien amb poder-hi ser. Però sobretot aniré al Dakar amb un objectiu solidari: aprofitar tota la repercussió mediàtica que pugui tenir per donar la màxima difusió al Projecte ARI, una iniciativa que recapta fons a favor del tractament i investigació de la leucèmia.

I com que el temps no s’atura... ja tinc a sobre el primer gran repte del projecte Nandu Dakar: córrer l’Abu Dhabi Desert Challenge! Sis dies de competició, del 2 al 7 d’abril, que em portaran per les exigents dunes dels Emirats Àrabs. Aquí l’objectiu principal és acabar la cursa. Si arribo a meta, tindré la certificació necessària per participar al Dakar.

París, París... el millor regal possible

El dia que vam celebrar la festa dels quinze anys de Can Jubany, tot l'equip al complet ens va fer, a l'Anna i a mi, un regal espectacular. A primer cop d'ull semblava un pa gegant però, quan el vam obrir, vam descobrir que a dins duia sorpresa. I quina sorpresa: una estada de tres dies a París, sols, sense pensar en la feina i amb tot el temps del món. Ens ho hem passat tant bé. I hem fet de tot. No hi ha racó de París que se'ns hagi resistit. Vam anar amb bateau mouche pel Sena, vam visitar botigues, monuments i, per descomptat, restaurants. Vam esmorzar al Fouchon, una de les millors pastisseries de París a la plaça de la Madelene, i vam visitar l'Atelier de Joel Robuchon, on ens vam entusiasmar amb el seu model de negoci. I no ens en vam poder estar: vam destinar els sopars a restaurants on vam poder degustar llebre a la Royale, per comparar-la amb la de casa. I, amb tota la modèstia del món, em quedo amb la meva. De fet de la cuina francesa, com de la de tot arreu, se'n poden aprendre moltes coses. Però conèixer-la també evidencia que la cuina catalana està a un nivell altíssim, i a uns preus no tant escandalosos.

New York, New York...

La primera sensació que em va despertar Nova York va ser, i em sap greu pels amants d'aquesta gran ciutat, decepcionant. Segurament hi ajudaven el cansament acumulat després d'hores amunt i avall, i el fet que fos la una de matinada, però Times Square i la setena avinguda em van semblar llocs petits i tronats. Vaja, que m'ho imaginava més gran. Ahir, però, després de descansar i amb la llum del dia, Manhattan em va començar a seduir: el Rockefeller Center, Central Park, la cinquena avinguda i tots aquells llocs que no et pots descuidar si passes per la gran poma. A l'hora de dinar ens esperaven al Nobu, el restaurant japonès més prestigiós de la ciutat, on ens van tractar a cos de rei i ens van servir un menú fet a mida. Ens podeu veure a en Mati i a mi a costat d'una magnífica escultura del colombià Fernando Botero, just al davant de l'establiment de Nobu Matsuhisha. També us deixo una imatge meva comparant la meva mà amb la de Shaquille O'Neal: potser sí que tinc bones mans per fer de cuiner, però tindria problemes si em volgués dedicar al bàsquet.

Visita el lloc web del restaurant Nobu de Nova York

Al mercat local de Harvard

Sortint de Harvard vam trobar per casualitat un mercat de productes d'artesans i grangers de la zona. Com podeu suposar, em va faltar temps per remenar tot el que hi tenien: carabasses, hortalisses i tot el que vaig trobar.

Dan Barber: un geni dels fogons cordial i proper

El meu primer dia a Nova York ha estat molt enriquidor. Sobretot perquè ha estat lligat a la figura de Dan Barber, que ens ha acollit al Blue Hill Farm, el seu restaurant granja, i ens ha demostrar que a banda de ser un dels millors cuiners del món, és una persona cordial i molt propera, que s’ha dedicat a nosaltres en cos i ànima. Només arribar, ens ha fet enfilar en un petit tractor per recórrer les instal·lacions. No cal dir que de seguida m’he apropiat del volant i, perquè negar-ho, he disfrutat de valent agafant alguns revolts amb només dues rodes. Als altres, em sembla que no els ha agradat tant. M’encanta la filosofia de cuina sostenible, de quilòmetre zero que en diu ell, que té en Dan. Això en el fons és el que nosaltres treballem per fer a casa, traient les verdures del nostre hort i els ous de les nostres gallines. És clar que el tros que nosaltres tenim és com la seva caseta de gos, si ens posem a comparar. En Dan ens ha obsequiat amb un sopar per llepar-se els dits. Quatre hores llargues tastant les delícies que prepara, que ens han ajudat a superar el cansament que portem acumulat després d’una setmana tan intensa. Al final, hem acabat entrant a la cuina per ovacionar el seu equip de vint cuiners, que ho ha donat tot per fer-nos sentir com a casa.

< 1 2 >