Blog

A classe, amb els futurs xefs

Hi ha un lloc on m’encanta anar i on, per sort, de tant en tant em conviden. Em refereixo al CETT, l’escola universitària d’hostaleria i turisme vinculada a la Universitat de Barcelona. Dimecres de la setmana passada hi vaig tornar per impartir una classe davant una bona colla d’estudiants. Em va acompanyar en Maties, i tant ell com jo vam dedicar tota la nostra atenció a aquests futurs xefs, que es preparen dia rere dia a les cuines i aules del centre. Estan aprenent però, no us enganyeu, que al mateix temps tenen molt a dir i molt a ensenyar-nos als que fa segles que vam deixar l’escola. De fet, dedicar-se a la cuina vol dir aprendre dia rere dia, no deixar mai de tenir curiositat per adquirir nous coneixements i per aprendre de tothom, dels grans xefs però també dels que comencen. Qualsevol persona amb inquietud ens pot ensenyar alguna cosa, i és per això que hem d’anar d’un fogó a l’altre sempre amb els ulls ben oberts. Per a ells la nostra visita va ser, així ho espero, una experiència pedagògica. Però no dubteu que, per a nosaltres, també ho va ser.

Visita el web del CETT

Amb 33 dones a la ràdio: prova superada

Ara fa uns dies, el passat 28 de novembre, vaig viure una experiència única. Em van convidar al programa El suplement de Catalunya Ràdio, que presenta la Tatiana Sisquella. Però, un cop allà, no em van sotmetre a una entrevista normal i corrent sinó a, gairebé, un interrogatori de tercer grau fet per 33 dones que, totes juntes, poden arribar a espantar. Entre d’altres senyores em van fer preguntes la princesa Leticia, la Carme Ruscalleda, la Núria Feliu, la mateixa Scarlet O’Hara de Lo que el viento se llevó, la Carmen de Mairena, la Mari Pau Huguet, l’Empar Moliner, la Carme Chacón, la Carmen Sevilla, la Sílvia Cópulo o la Magdalena Álvarez. Són les participants a la secció Dones exasperades que duen a terme Agnès Busquets, Sílvia Abril i Mireia Portas, tres de les imitadores del Minoria Absoluta i el Polònia. Amb elles vaig parlar del restaurant, de les obres que hi hem fet, de gastronomia, de la meva trajectòria... i vam repassar moltes anècdotes viscudes al llarg dels meus anys de cuiner. Va ser una gran prova de foc, però també una gran experiència i una gran estona viscuda.

Escolta l'entrevista sencera, aquí

País Basc, per llepar-se els dits

L'equip Jubany tenim clar que, com a mínim un cop l'any, ens hem d'escapar al País Basc i hem de sopar al restaurant d'en Pedro Aguerri, l'Elkano de Guetaria. I dilluns ho vam tornar a fer, aprofitant que ens havien convidat a prendre part del congrés San Sebastián Gastronomika Euskadi Saboréala, un esdeveniment de la Sociedad Gastronómica Gaztelubide on ens ha encantat de participar. Hi hem anat contentíssims i amb moltes ganes, una part de l'equip, perquè ja se sap que sempre hi ha qui s'ha de quedar a guardar la casa... En aquest cas hem estat la Carin,en Carlitos, en Quico, en Xavi i un servidor, acompanyats d'en Carles Gaig, els que hem servit uns canelons tradicionals per llepar-se'n els dits als membres de Gaztelubide i hem rigut com mai amb els acudits de Francis Paniego del restaurant Ezcaray. Però congrés a banda, com no podia ser d'una altra manera hem aprofitat l'estada per fer una autèntica ruta gastronòmica per algunes de les millors cuines del País Basc. Dilluns vam començar dinant un quilo d'anguiles al restaurant Urola d'en Patxi Aizpuru, acompanyats també d'en Carlos Abellán, i sopant a l'Elkano, que mai ens podem deixar perdre, i dimecres, abans de marxar, vam gaudir de la cuina del Mugaritz de l'Andoni Luis Aduriz.

París, París... el millor regal possible

El dia que vam celebrar la festa dels quinze anys de Can Jubany, tot l'equip al complet ens va fer, a l'Anna i a mi, un regal espectacular. A primer cop d'ull semblava un pa gegant però, quan el vam obrir, vam descobrir que a dins duia sorpresa. I quina sorpresa: una estada de tres dies a París, sols, sense pensar en la feina i amb tot el temps del món. Ens ho hem passat tant bé. I hem fet de tot. No hi ha racó de París que se'ns hagi resistit. Vam anar amb bateau mouche pel Sena, vam visitar botigues, monuments i, per descomptat, restaurants. Vam esmorzar al Fouchon, una de les millors pastisseries de París a la plaça de la Madelene, i vam visitar l'Atelier de Joel Robuchon, on ens vam entusiasmar amb el seu model de negoci. I no ens en vam poder estar: vam destinar els sopars a restaurants on vam poder degustar llebre a la Royale, per comparar-la amb la de casa. I, amb tota la modèstia del món, em quedo amb la meva. De fet de la cuina francesa, com de la de tot arreu, se'n poden aprendre moltes coses. Però conèixer-la també evidencia que la cuina catalana està a un nivell altíssim, i a uns preus no tant escandalosos.

Convidat a Ràdio Flaixbac

Dimecres passat vaig ser un dels entrevistats al programa “El matí i la mare que el va parir” que presenta cada dia Carles Pérez a Ràdio Flaixbac. L’entrevista me la van fer en motiu del quinzè aniversari de Can Jubany, per parlar d’aquesta fita i la renovació del restaurant, però la veritat és que vam acabar fent tertúlia una mica de tot. Sempre en el to humorístic i distès que caracteritza aquest programa despertador matinal, els vaig explicar que acostumo a ser present a tots els càterings i celebracions que serveix l’equip Jubany, tot i que on més m’agrada estar és a la cuina del nou restaurant. Vaig haver de reconèixer que només sé treballar, des que em llevo fins que me’n vaig a dormir. I em va agradar molt que el presentador recordés haver-me vist preparant mini hamburgueses en un casament a El Serrat del Figaró. Carles Pérez i els seus tertulians van bromejar sobre el mite que els plats als restaurants amb estrella sempre tenen més plat que menjar, i deixen l’estómac mig buit, però ja els vaig garantir que això, a casa meva, no passa.

Escolta l'entrevista sencera, aquí

< 1 2 3 4 5 6 7 >